Vaig anar directe a asseure'm a un dels bancs de la plaça que articula tota la vida social d'aquest petitíssim poble que és Pelechuco. Des del moment en que vaig començar la pujada fins a les 4 de la tarda vaig passar per 4 de les 5 fases, fins que vaig parlar amb la parella txeca, i vaig arribar a la cinquena. Vaig aprendre això en un capítol de House. Davant una malaltia greu passes per 5 fases: Negació, ira, negociació, depressió i acceptació.
Recordo que quan plantejàvem els primers trekkings per la cua sud dels Andes teniem els nostres dubtes sobre si els podríem fer i Carlos cameslleugeres deia que volia veure on eren els seus límits....Doncs sembla que per Bolívia és on els estem trobant...
Jo sé que he trobat els meus límits actuals a Pelechuco, al principi del camí Apolobamba. Per ser totaltment realista he de nombrar-los en l'ordre en que van influir, encara que em pesi: gordura, altitud, estat físic general, cagarrines, refredat i 4 hores de pujada qualificada de dificultat alta.
La nit anterior a agafar l'autobús cap al poble vaig estar amb ardor d'estómac i escagarrinant-me tota la nit, lo qual no em va permetre dormir més de 2 hores seguides. Sumem-li que a les 5:20 a.m. havíem d'estar de peu i que a les 6:30 havíem d'agafar un autobús que va arribar una hora tard mentre esperàvem en una esplanada de El Alto, la zona més pobra i caòtica de La Paz, a una temperatura bastant per sota de 0ºC i ja tenim un panorama no massa favorable. Quan va arribar el vehicle on havíem de pujar va arribar el drama d'imaginar-me com collons podria estar allí 8 hores passant per carreteres de "rípia" i amb unes corves que segur que em remouran lo que em quedi als intestins....doncs al final, l'estat de la carretera és encara pitjor de lo imaginat i, a més de lo exposat, està ple de bots que em suposen una puntada al ventre cada cop que hi passem per sobre, sigui a la velocitat que sigui. Òbviament, el bus no és "full comfort", és una altra vegada una furgoneta gran amb seients fets per a bolivians de metreimig, lo qual resulta també molt explicatiu de com ha d'anar el viatge. Puc afirmar sense cap mena de dubte que és el viatge on ho he passat pitjor en la meva curta trentanyera vida. Quan vaig aterrar al llit de l'hostal, 5 p.m., em vaig quedar mort allí fins a les 8 a.m. del dia següent.
Amb més ganes que forces, em vaig aixecar del llit disposat a tot...encara que primer vaig haver de córrer al cagadero que no "jalava"...
Quan ho vam haver carregat tot als cavalls que ens acompanyarien durant tot el viatge ja no les tenia totes, però sempre em faig el valent, dec ser així de burro. Vam començar a caminar i realment tot era pujada. No vaig tardar ni 15 minuts a treure la llengua...30 minuts a treure el fetge...mitja hora arrastrant el fetge i la llengua per terra i ja estava a la fase de negociació amb mi mateix...És en aquests moments en que t'adones que ets humà i que tens límits, que el teu cos et permet que el torturis però fins a certs extrems...A la primera passa ja estava en la primera fase, la negació, i no parava de repetir-me que NONONO, que NONONO podia parar-me, que havia de continuar, que havia de fer-ho, que havia de caminar l'Apolobamba com fos, que havia d'arribar al primer cim i que després ja estaria en suficients bones condicions com per a continuar a ritme normal el dia següent...al quart d'hora ja sentia venir la frustació i la ira, doncs a cada passa que feia el meu cap, les meves cames s'hi negaven...frustrat, irat i buit. Prendre la decisió de tornar marxa enrere quan encara hi estava a temps va tenir també a veure amb la cara amb que em miràven la resta de l'expedició, doncs veien ells més clarament que jo que el meu era un esforç impossible i inútil, i en la seva mirada vaig canviar a la fase de negociació que em va portar a decidir la tornada, que feia ja baixada. Durant la baixada em va recórrer l'espina dorsal un sentiment d'alleujament que no havia conegut fins llavors, però quan vaig decidir asseure'm al banc de la plaça, davant de l'hostal on vàrem dormir, vaig estar repassant mentalment durant hores totes les circumstàncies que m'havien portat a aquella situació...estava ja de ple a la fase de depressió. Mentre aquesta m'invaïa em dedica a intentar esquivar-la observant la vida social d'aquest poble bolivià totalment indígena, l'activitat comercial, que es concentrava tota en aquest espai, i l'actitud de la gent envers la meva presència, doncs un cop més, em quedava en algun lloc perdut de la mà de Déu com a únic element estrany, com a únic gringo, carajo!!. He tardat tres hores a decidir allotjar-me al mateix hostal que la nit anterior amb tota la "troupe", els mooonos Carlos i Antonio, el murciano pistolero Daniel, l'israelià tartaja Ohat i el guia bolivià Félix "el corto".
Després de fer-ho dono un tomb pel poble i resulta que té fins i tot un CAP!! Amb unes condicions típìcament bolivianes, però almenys t'atendran si et fas mal...encara que pugui ser pitjor el remei...
M'assec altre cop a un dels bancs de la plaça quan arriba el camió que porta els "balones de gas" i que passa una vegada cada quinze dies. Això comporta una concentració d'activitat molt gran, tothom surt ambb les bombones buides i es posen a fer cua per a poder canviar-les per plenes a raó de 29 bolivianos, 6.5 més que a la ciutat. Això provoca aixímateix que hi hagi una explosió de rialles i de converses en Quechua entre els veïns del poble que allí estan concentrats. Ja estic més tranquil, camí de la cinquena fase, i em dedico a preguntar al militar-policia-aguasil del poble tot el que em pot resultar útil per a poder passar més dies al poble o bé marxar amb el pròxim bus. Aprofito per preguntar-los si en venen molts de gringos al poble, encara que la resposta és evident: "Hartos"
No molt deprés de preguntar-los això, i quan ja el procés de compra-venda del gas estava a les acaballes, veig aparèixer a dos gringos backpackers i quasi salto d'alegria. Són Txecs, i amb un molkt bon "inglishpanish" m'expliquen que han trobat la meva abandonada expedició al cim a les 14h i que estaven bé. També que ells han fet el camí a la inversa, sense guia, i que tenen un mapa bastant aclaridor. La conversa amb ells em permet acabar del tot amb les fases i acceptar que lo que hi ha és producte de lo que hi ha hagut i que no puc fer res més que mirar amb optimisme cap endavant. Començo a planificar les alternatives i desseguida descarto tornar a La Paz, doncs la ciutat m'ofega, i més si no tinc res concret a fer. O sigui, conseqüentment, decideixo anar-me'n cap a Charazani, final del viatge en la direcció en que ha sortit l'expedició. La cosa no és molt complicada, el bus surt de Pelechuco a les 3 de la matinada i no se sap quan arriba a l'encreuament cap a Charazani, doncs aquest poble capital de província no està pel camí de tornada a La Paz, només passem per l'encreuament. Bé, què hi farem, accepto que el bus em deixarà a la pampa gelada a les 8 del matí aproximadament i que em congelaré els ouets intentant arribar a destí. Pujo al bus a l'hora, després de dormir unes 5 hores i m'adono desseguida que serà una tortura comparable al viatge d'anada, doncs estic molt sensible, com sempre acabat de despertar, i puc olorar la flaira de formatge de cabra que fan les dones davant meu, la de cabra del matrimoni del costat, i fer la combinació amb l'oloreta bona d'unes flors que porta una altra dona més endavant i que ja vaif olorar a lka riba del riu a Vitichi...a part, sento cada pedra del camí passar-me pel cul i tot plegat em fa estar tres cops a punt de vomitar, amb arcades de les amples...fins que decideixo que l'única manera de poder fer el viatge és dormint...però no puc fer-ho en aquest seients on el respatller m'arriba a les espatlles i senzillament tot ell no és de la meva talla...així que opto per tirar-me a terra estirat, encara que corri el risc de morir per l'asfixia provocada per les olors que no deixen d'atacar el meu sentit olfactiu i suposo que el de tothom...encara que probablement ja estiguin tots "vacunats". A les 7 del matí el bus es para amb tots els vidres congelats. Ho fa a la frontera amb Perú, on hi ha montat un invertosímil mercadillo que ja funciona a bon rendiment a pesar de l'hora. M'hi passejo, em bec un iogurt líquid de "frutilla" Pil i m'en vaig a fer la pallassada pixapin de passar cap a Perú, doncs n'hi ha prou amb creuar el pont que porta a l'altre costat de riu per aconseguir-ho. Hi ha Policia, però només controlen que tot estigui en ordre al mercat, però pots passar al país veí sense problemes. També vaig compro una mica de paper d'eixugaculs...
Vàrem pujar al bus quan tots els vidres es van descongelar i vàrem seguir fins que algú va cridar: "Gringuitoooo!!" quan estàvem ja a l'encreuament a Charazani...
9 votes 
