Remeis estomacals

Trip Start Feb 17, 2008
1
16
31
Trip End Jul 24, 2008


Loading Map
Map your own trip!
Map Options
Show trip route
Hide lines
shadow
Where I stayed
(Sucre hotels)

Flag of Bolivia  ,
Wednesday, May 7, 2008

Vaig sortir d'Uyuni a les 19:00, recordava les 8 hores de pedres al cul, fotut dins una espècie de furgoneta amb vells i ressecs amortidors cansats de carregar bestiar bolivià a lo bèstia i alguna culleradeta de gringos que no saben on es foten. Recordava el desodorant que batejava l'olor corporal del dosmetres francès amb esquena d'armari que tenia al costat i amb el que ens barallavem silenciosament, mig adormits, per un espai inexistent on intentar trobar una gra de comoditat igualment inexistent. Recordava el fred trasbord de Potosí a Sucre, enmig d'un carrer envaït per la nit i amb una senyora parlant-me i dient-me que no em preocupés que ara venia l'autobús que esperava...i jo carregat de dubtes en veure que era l'únic que a les 3 de la matinada baixava d'un pèssim transport enmig d'una ciutat clarament minera plena de taxistes rodejant-me i oferint-me el seu servei mentre em miraven de dalt a baix i probablement veien un paio-gringo una mica espantat i molt adomit que no sabia que cony hi feia allí com un estaquirot marejat i que es veia obligat a espolsar-se'ls de sobre amb vocables semiintel·ligibles que vindrien a dir: NO. Quan al cap de 30 minuts arriba el bus al que he de pujar, encara m'estic tocant la galta esquerra del cul per verificar que no sangro exessivament...doncs al baixar del trasto últim he rascat amb aquesta un dels ferros que sobresortien d'un dels seients i m'he fotut un bon trau, potser encara és un mal menor...Pujo i, ara sí, sóc l'únic tontogringo que va en aquell vehicle que realment s'assembla ja més a lo que hauria de ser un autobús. Això sí, en pujar les escales, la flaira que fa la gent que hi reposen està a un negre pèl de cony de fer-me caure enrere.."si no puedes con ellos, únete a ellos" penso, i avanço fins trobar un seient on poder treure'm el meu digne calçat francès que res a envejar tenia a la resta de tufors.
Arribo a Sucre a les 6:30 de la matinada i ja em resigno a acceptar que les odissees formaran part indubtablement de la travessia per Bolívia. Pujo a un Taxi que m'apropa on estan allotjats la resta de Mooonos, però n'he de sortir i tornar a les 10:30, que és quan podré fer el "xèquing". M'en vaig al mercat central i mentre buscava on asseure'm per a que no em fes mal la lisiada galta esquerra del cul, vaig apreciant que la circulació de personal és molt fluïda per ser encara no les 7 del matí...pregunto i resulta que, entre altres coses, els universitaris tenen classe des de les 7 del matí. Visca la UAB!!! Visca Catalunya!!! 
Però el que realment em té absolutament encuriositat, com feia temps que no ho estava, és el punt on tothom es para a beure alguna cosa de color verd...però, un moment! Ara hi ha algú altre que beu un líquid enganxifós de color marró! Quan la curiositat em pot, m'apropo com les ienes i quasi faig sencera una volta al voltant del carro d'on prové el misteri. Hi ha una senyora de mitjana edat amb un termo gegant de plàstic del qual omple vasos on prèviament ja hi ha posat alguns altres ingredients, treballa a tota màquina, com la locomotora del metro en hora punta, i la gent es beu el que ella prepara com nosaltres ens fem una caferet abans d'entrar a treballar...jo m'ho miro envaladit i pensant que criaré cagarrines si em bec alguna de les pocions que prepara...barreja mel amb aigua calenta, mate de coca, suc de patata aigualit, una espècia de mel però transparent...la curiositat em pot i pregunto a una senyora que va caminant i bebent verdor tranquilament. Amb tota naturalitat m'explica que són remeis estomacals, per a la vesícula, per al fetge, per als ronyons...vaja! un carret de còctels mèdics amb infusions d'herbes naturals. Jo no ho acabo d'entendre fins que entro al mercat i veig les condicions higièniques...recordo els consells de la Rosa, la infermera de tota la vida del poble, i que els més venuts eren el de color verd fluorescent i el de color marró, de suc de patata, o sigui, els remeis contra la lleugeresa intestinal. I no m'extranya per a res, al mercat lo primer que veig és un paio carregant a l'esquena el quart de darrere d'una vaca i cridant per a que el personal s'apartés i quan arriba a destí, la solta al terra ple de pols i bactèries vàries...i continua carregant-ne i apilant-los. El segueixo i veig el camió d'on treuen la carn...de frigorífic res, més aviat terrorífic, ni tant sols està penjada del sostre, està igual d'apilada com ho està al terra del mercat. Em plantejo com collons puc menjar carn després de veure allò...però la gana em pot i esmorço uns trossets de pà al mateix temps que compro el diari a un nen que el va venent per dins i fora del mercat, per a informar-me de si hi ha d'haver molt de jaleo per lo del referèndum aquest d'autonomia de la província de Santa Cruz. Res interessant, només l'aprenentatge d'algunes expressions bolivianes que encara no estic segur d'entendre i el fet que, com a tot arreu, passes inexorablement el temps mentre esperes alguna cosa millor...que serà enganxar el llit el a les 10:31.
Print this entry