Desèrtica odissea

• Bigfish.al's Profile
• About this blog
• Entry from Uyuni

Trip Start Feb 17, 2008 Previous
Entry Trip End Jul 24, 2008 Next
Entry

  Uyuni, Bolivia
Tuesday, May 6, 2008

Arribo a Calama a les 10 del matí, després de sortir d'Antofagastaa les 7 del matí. "A quién madruga Dios le ayuda?" MecagonDéu!! Resulta que el tren al que volia pujar per a poder creuar la frontera direcció a Uyuni no funciona des d'octubre de 2007 i que l'autobús més proper en el temps surt a les 22h. El dia simplement perdut i carretejant la motxilla amunt i avall de la merda de poble mig civilitzat que és aquest assentament miner ple de puticlubs(bar tragos), gitanes rumaneses reconvertides en sudaques que es dediquen a lo mateix que sempre s'han dedicat, estafar al personal, pur demanar calés i fer mala olor,  i adolescents pijo-sudaques que es pensen que són europeus vestint roba pagada amb la suor de la front  i les mans esquerdades del seu pare condenadament brut miner. No puc nit tant sols fer-me una excursioneta a la mina de coure de Chuquicamata, la més gran del món a cel obert, doncs és diumenge i tot està parat. M'hagués conformat en apropar-me i veure el poble, que és totalment abandonat per la contaminació que provocava l'activitat minera. Res de res, condemnat a vagar pel poble i amb els pesos xilens justos com per pagar el bitllet fins a destí, m'alimento de pa i aigua literalment. Entre passejada i passejada vaig passant per la terminal d'autobusos a mirar algun dels partits de futbol que fan pels canals que es poden veure pel satèl·lit i que el noi de la "boleteria" amb samarra de Colo Colo es mira amb passió. Misèria i companyia, no puc ni veure el Barça.
Surto a l'hora prevista en un autobús no previst...és el pitjor en el que fins ara he pujat i crec que em servirà per a preprarar-me del que m'espera per Bolívia. Realment això no és per a turistes, pots contar una quarantena de persones, entre els quals s'han perdut com jo, un franchuten surfista autoestopista narigut, un jubilat aventurer alemany, un loco exmilitar americà i un hongarès reclicat a xilenet-alemany per obra i gràcia de les beques europees. El trajecte és per camins de terra i té fixada l'arribada a les 3 de la matinada a Ollagüe, que no és sinó un assentament amb l'aduana per a creuar i un nucli de població que hi viu per a que Xile en pugui reclamar la seva propietat per presència històrica. Allí ens quedem a dormir dins el bus amb el motor parat i jo començo a pensar en lo raonable del viatge, doncs ens quedem dormint al mig del desert més àrid del món a unes temperatures que segur que van baixar dels -5ºC i que fan que el vehicle es converteixi en un dels electrodomèstics més presents en la nostra vida: el congelador. I es que literalment la humitat dels nostres cossos que s'hauria de veure atrapada a la part interiorals vidres està congelada...encara sort que el  "lleve con usted ropa de abrigo" del noi de la "boleteria" me l'he pres en serio, no com l'hongarès, i m'he pujat la bossa sencera i m'he endinsat desseguida al sac de dormir. Tot i això, m'he despertat congelat a les 8 del matí i he fet lo que m'ha semblat més sensat, seguir a les bolivianes que surtien del bus en busca del sol. Amb tot això, lo pitjor a estat que estic unflat per les picades de puces, que des d'Ushuaia em persegueixen a temporades i que amb els hostels que estem no m'extranya que n'hi hagin i que els encati la meva dolça sang. Crec que realment tinc puces i que estan vivint a la meva roba i al meu cos, per això en arribar a Uyuni lo primer que he de fer és foter-me una dutxa desinfectant amb xampú antipuces, ruixar-me amb colònia antipuces, (ni que lo que troba sigui per a gos), canviar-me amb la poca roba que em queda i fotre tota la bruta i pudenta roba que fa una setmana que arrosego a la rentadora. De fet, crec haver batut els meus modestos registres de brutor a l'estar cinc dies sense canviar-me ni els calçotets ni els mitjons, quatre sense canviar-me la samarreta, 9 sense canviar-me els pantalons i 3 sense dutxar-me. Per això estan els rècords, oi?
Hem estat esperant a que l'aduana obrís, però tinguent en compte que obre a l'hora que li passa pels collons a algú o altre...que encara sort que li ha passat aviat, tot i això, ens hem tingut que esperar una hora per que no hi havia llum...i quan per fi sortim resulta que recorrem 500 metres fins a la frontera literal entre Xile i Bolívia i ens hem d'esperar a que ens vingui a recollir un bus que ve de Bolívia...i que arriba a les 12, o sigui, 2,5 hores tard. L'espera es fa més lleugera per que el bus és ple de dones majors bolivianes que tenen ganes de conversa i que ens expliquen batalletes frontereres entre els dos països. Tot i aquesta sort, l'espera em desespera bastant. Quan per fi arriba el bus i sortim fins a la frontera, els Polis Bolivians ens fan pagar 15 bolivianos per creuar al veure'ns a la cara que no som bolivians...i encara sorti que no sóc nordamericà, el paio ha de pagar 100 dólarsper la visa!! Òbviament acaben a la seva butxaca. Sortim i anem, fent parades al mig del no res, entre les que cal destacar San Cristóbal, un assentament fet en base a una mina de plom i que va ser totalment traslladat en descobrir-se més plom just a sota de la seva ubicació original, hi parem a fer un descans i un "vermut", però ens dona temps a visitar el mercat central, ple de sacs d'aliments bàsics que es venen a granel i enmig de dubtoses condicions de salubritat. Acabem arribant a Uyuni a les 17h del dia següent del que vàrem sortir...calculeu!
Per sort, la història té un final feliç, (encara que no estic segur d'estar realment lliure de puces), i ara mateix estic allotjat a un hotel de veritat per 50 bolivianos, o sigui, 5 €...i ben sopat per 100 bolivianos. Aquí tot és realment tan barat que m'he permès aquests luxes el primer dia de trepitjar l'altiplà Bolivià.

Print this entry Share

Previous Entry Next Entry