Perill real?
Trip Start
Feb 17, 2008
1
12
31
Trip End
Jul 24, 2008
Antofagasta,
Chile
Saturday, April 26, 2008
Vaig arribar-hi de camí cap a Santiago per a retrobar la meva Sara, a les 21h aproximadament, i només sortir de la terminal d'omnibus ja vaig veure una ciutat fosca, amb caos circulatori, misèria i abundant venda ambulant al voltant de l'estació, o sigui, res de diferent de qualsevol ciutat mig gran de Chilito. Però a diferència dels altres llocs, només en arribar ja ésser advertit tres cops per la mateixa persona de la perillositat de la ciutat, i en especial de la zona en la que estava, que no era sino el centre. I jo només li preguntava per si sabia d'algun lloc per anar a dormir!!! Amb els ulls oberts més de lo normal i amb una mica de desesperació per no trobar on dormir després de marejar-me per les "cuadras" del centre, ja se'm van disparar les alarmes al veure que a cada cantonada hi havia un mínim de 4 persones de imatge i probable reputació i costums més que dubtoses que miraven en tot moment cap a totes direccions, controlant-ho tot. Però jo anava posant la cara de mala llet que vaig aprendre a posar quan ja d'adolescent caminava entre camells i clients pel mig del casc antic de Lleida...sempre em va funcionar, encara que, pensat fredament, pot resultar totalment inútil i ridícul...però val a dir que amb la meva onzesetmanesbarba, la verosimilitud de personatge amb males puces podia resultar existir. En tot cas i com sempre, va funcionar en termes de que no vaig coincidir amb cap problema. Així po, vaig seguir caminant en pos d'un llit on finalment passar l'espera de la meva estimada i vaig trobar un hostal, el més cutre en el que he dormit fins a dia d'avui en la meva vida, però amb un preu altament raonable per una habitació individual amb dutxa compartida: 5000 pesos xilens = 7€ aprox. Deixo les coses i surto a sopar mogut per la curiositat provocada per la perillositat del lloc i per l'abundància de llums de neó que s'han modelat per a escriure la paraula "Mina's", que, encara que molt a prop hi ha abundants mines de coure i Chuquicamata, a 3h, la més important del món de coure a cel obert, no fa referència a les mines de minerals sinó a les "Mina's" de Senyoretes...sísí, aquestes que també tenim tots els pobles del nostre petit país, però que aquí resulta que és una de les ciutats de Xile amb més "Mina's" per metre quadrat...i, com tot, té una explicació que serveix per a justificar-ho: Els miners i els mariners. I es que aquesta ciutat actua com a port de sortida del material més valuós que ara per ara té aquest país, el coure, que en haver multiplicat el preu en el mercat mundial en els últims anys, ha fet que el país ho tingui com una font importantíssima d'entrada de divises, i ha provocat també que al nostre país hi hagi robatoris d'aquest metall, com suposo que ja algú de vostès se n'haurà adonat.
Surto decidit a menjar-me el perill...i com tothom sap, es menja millor amb l'estòmac ple i, clar, vaig a menjar-me un "xurrasco con palta i tomate", que al final és un bocadillo de carn(nosequina), alvocat i tomàquet. Vulguis que no, a l'altra punta del món també s'ha de sopar alguna cosa.
En sortir del restaurant la curiositat m'empeny a entrar a un "Mina's", però no em cal, als paios de les cantonades ja els tinc clixats, són xoriços de carteres, camells de poca monta i macarres, i mentre busco un lloc on poder prendre un veure, passejo per totes les zones que em semblen xungues...se m'apropen tots oferint-me el que oferten, fins i tot una prosti de les que fan cantonada, que també n'està ple, em diu després d'un NO a prendre el seu demacrat, sec i pluritòxic cos..." Vete a tu país"...Me la quedo mirant amb l'anhel de qui realment voldria anar al seu país, Catalunya, i amb la rialla que em provoca el pensar que just m'ho diguin aquí i a mi, que trobo que encara colaria com a Teulche, Qawashqar o algún dels indios de per aquí. L'última en apropar-se'm és una drogadicta per la vessant del fum. Medeix 1,50 a tot estirar i està tot lo prima que pot estar algú amb aquests vicis i mala vida en general que segur que porta. Em demana calés: "Una monedita por favor". Però jo em resisteixo mentre me la miro i la trobo dos coses. Per una banda, totalment inofensiva. Per l'altra, l'eina necessària per a entendre en la seva magnitud el perquè del devenir de la vida nocturna de la ciutat. Amb aquesta idea, li prometo una ajuda per la seva causa si ella és capaç d'aportar-me una mica de suc a la meva. Accepta encantada mentre jo li veig a la cara que fa almenys un mi·lleni que ningú la tracta com a una persona, se li escapa una rialla i se li obren de cop els ulls. Comença per fer-me les explicacions òbvies de que els miners són bons clients de les "Mine's" i que també ho són els mariners. M'explica també que és una de les ciutats principals port d'entrada de la droga que baixa per Bolívia i Perú. El fet d'estar amb ella em fa passar per un dels seus i ens trobem a un personatge arropenjat d'una Pick up que, en veure'ns vindre, s'ajup i treu de sota la roda una cartera, òbivament buida, d'algun pobre desgraciat i l'ofereix a la noia com una via per a desfer-se'n...el fill de puta se n'està enfotent, l'està humiliant...però ella encara no va lo suficientment col·locada com per caure a la trampa i fa un esforç per treure la poca decència que li queda i fer-se passar per bona nena davant meu...m'estira la mà per a que anem tirant i és un gest que la dignifica, sembla com si la meva encuriosida companyia la ha fet treure lo millor que porta dins, una certa sensibilitat desinteresada...i ella mateixa n'està orgullosa. Jo em sento com la Mare Teresa de Calcuta... i encara no li he donat els diners!!! Anem caminant els foscos i irregulars carrers mentre parlem bastant amenament i m'adono que realment hi ha com a 6 locals de "Mina's" en tres "cuadras" i ella m'explica que són locals on treuen els diners als pobres desgraciats als que acalenten per a després "rien de rien"...per a les noies és com tenir una feina normal en un bar o un Zara, però lleugeres de roba, acalentant al personal i amb cites fora del local. La yonqui em diu que ella em pot dir on trobar-ne de més barates i em porta a visitar les cantonades més concorregudes...també diu que hi ha pisos de "Mina's" que estan a mig camí entre les de carrer i les de local climatitzat i cambrers amb corbata. Jo em limito a mirar i sentir-me part de la funció, lo que em fa sentir realment una seguretat que em fa quasi oblidar que mentre buscava hostal realment els he tingut a punt de posar-se'm per corbata. Finalment, després d'una mitja hora de conversa interessant i de inmersió cultural, li dono 1000 pesos chilenos =1,5€, i la paia està mig trista, mig resignada per haver de prendre la seva propera dosis. Me li despedeixo amb un: Cuidate, que sona com a irònic. Com sempre després d'aquestes experiències pels submóns als que mai pertanyeré però que tant encuriosit tenen al príncep blau que habita en les profunditats del meu devenir, sento que jo podria fer alguna cosa per aquella noia, per salvar-la del destí que ella mateixa i ves a saber quantes altres circumstàncies personals ja han escrit i enterrat fa dies...
Amb la falsa sensació de que sóc un animal més de l'habitat nocturn Antofagàstic, continuo la meva caminada pel carrer principal del centre de la ciutat. Comença a fer-se tard i ja no les tinc totes amb mi...he vist ja volar ampolles de cervesa en un bar i una baralla amb vidres malintencionats pel mig. Comença a ser hora d'anar dormir...
Al matí desperto aviat per aprofitar el poc temps que tinc per afaitar-me, xollar-me i comprar algun tipus de decent calçat i mitjons no pudents. Ho faig tot amb una precisió horària brutal. Són aquestes coses que té ser sprinter, que ho deixes tot pel final però compleixes amb una mica de disciplina i esforç, valors no sé si presents en mi... Penso amb Antonio i Carlos quan passejo pel port...quins Buitres xeic!!!! Llastima que em faltava la camera de fotos...
